Imagina’t que ets a un museu d’art contemporani, que estàs enfront d’una obra de Joseph Beuys, concretament amb una imatge de la performance “I like America and America Likes me” i al teu costat hi ha dues persones comentant-la. Pares l’orella i sents com diuen la típica frase d’“això no és art, ho podria fer jo” i tu, com a amant de l’art, no pots evitar sentir ràbia per la ignorància d’aquestes persones. 

Doncs, sap greu dir-te que, realment, l’art ha arribat a la seva fi. Tal com sents: l’art com a objecte d’adoració ja no existeix; ja no està al servei de l’estètica, sinó del pensament. L’art s’ha hagut de convertir en filosofia per poder respondre a la pregunta: “Per què això és art i un objecte quotidià no?”

Aquesta teoria, la de la “fi de l’art”, la va desenvolupar el filòsof Arthur C. Danto a partir de Hegel, que és el primer que prediu la fi de l’art, ja que diu que té un límit històric (just després del romanticisme) i perd la seva funció més alta: la recerca de la veritat. De fet, diu que l’art es torna reflexiu: quan mirem una obra d’art ja no l’adorem com a un déu sinó que la jutgem i la pensem intel·lectualment. És precisament per això que Danto recull aquesta teoria per justificar que quan l’art deixa de tenir una fita material, es converteix finalment en filosofia conceptual. Ell defensa, però, que el punt d’inflexió és Andy Warhol i que les avantguardes (o l’època dels manifestos) eren necessàries per arribar a aquesta fi.

Per entendre-ho millor, tornem a posar-nos en situació: ets al museu veient l’obra de Joseph Beuys “I Like America and America Likes Me” del 1974, una performance on l’artista viatja a Nova York, en baixar de l’avió s’embolica en feltre, el fiquen dins d’una ambulància i el porten directament a la galeria René Block, on conviu durant tres dies tancat en una habitació amb un coiot salvatge, palla, diaris i un bastó. En aquest moment, l’art ja no necessita un llenç, sinó que és esdeveniment, la performance real en el temps. També podríem dir que el coiot representa l’Amèrica nativa, salvatge i espiritual, destruïda per l’home blanc (representat per Beuys, que llegeix el diari The Wall Street Journal a terra). L’acció de convivència, tensió i la reconciliació final amb l’animal, és un procés de guariment històric i polític. Com deia Hegel, l’art busca l’autoconsciència de l’esperit humà: Beuys no està fent una pintura sobre la colonització, està executant un ritual conceptual de reconciliació i és pura filosofia en acció. 

Per relacionar-ho amb la fi de l’art, l’autor argumenta que, un cop s’acaba, apareix l’era post històrica on ja no hi ha un camí correcte en l’art. Joseph Beuys fa un pas més enllà amb la seva famosa frase: “Cada ésser humà és un artista”, trencant així per complet les barreres de l’acadèmia. Per ell, la capacitat de pensar, de crear i de transformar la societat de forma lliure ja són pràctiques artístiques. El mateix artista també s’acull a la idea que la societat en si és una gran obra d’art que hem d’esculpir entre tots mitjançant la política, l’ecologisme i l’educació. 

Tornant a la seva obra, aquesta utilitza materials orgànics i traumàtics: el feltre i un greix animal. A simple vista, aquests materials no tenen cap valor estètic ni tradicional, de fet són lletjos i fins i tot desagradables. Però esdevenen art perquè estan inserits dins del món de l’art i estan defensats per una narrativa i una teoria: la història de Beuys, qui afirmava que uns nòmades tàrtars l’havien salvat de la mort embolicant-lo en feltre i greix després d’estavellar-se el seu avió a la Segona Guerra Mundial. Sense la teoria i el mite que hi ha darrere, aquests materials serien deixalles. Amb la teoria, són fites de la història de l’art contemporani. Responent la pregunta del principi “Per què això és art i un objecte quotidià no?”, la resposta acaba sent simple: la diferència és la narrativa del darrere, quan l’objecte o l’acció esdevé filosofia.

De manera que les persones del principi que deien “això no és art, ho podria fer jo”, en certa manera tenen raó, ja que no és la definició d’art acadèmica; i sí, ells també podrien ser els artistes i crear una obra amb materials quotidians. Aquesta resposta també serveix per als dinars familiars, per a quan els opinòlegs de torn facin algun comentari similar. Tu sempre podràs respondre donant-los la raó amb aquest concepte, i veuràs com es queden parats.