El punk pot entendre’s com una estètica molt concreta, basada en roba estripada, cuir, imperdibles, crestes, patrons de lleopard o tartan o de quadres, xapes o samarretes i jaquetes provocadores. Tot i que aquesta imatge també és verídica, això no és res més que la superfície d’un gran moviment que va néixer com a resposta a les tensions socials i econòmiques de la Gran Bretanya dels anys setanta. Així, el punk no era únicament una manera de vestir, sinó que el cos, el seu propi llenç, esdevenia un espai de protesta on, amb la roba i l’estètica aplicades, es creava un nou llenguatge visual capaç de qüestionar totes les normes establertes.

L’imperdible doncs, és probablement l’element que millor sintetitza l’esperit que mou el punk; pensat originalment per unir el que s’ha trencat. Aviat va passar a ocupar un lloc protagonista en la indumentària punk, convertint-se en una sinècdoque del moviment; en un petit objecte que representava una immensa actitud de rebuig davant les convencions socials. Essencialment, la ruptura, les trencadisses i la inconsistència deixaven el seu paper de “defectes” per a convertir-se, sense intermediaris, en signes d’identitat.

En aquest context de descontentament social de la cultura punk, emergeix la figura de Vivienne Westwood: una dissenyadora britànica i una figura estretament vinculada als inicis del moviment. Ella es convertiria en una peça fonamental en la construcció del seu imaginari visual. Des de la seva primera boutique, «Sex», creada juntament amb Malcom McLaren, mànager del grup Sex Pistols, enmig del carrer King’s Road de Londres, Westwood va contribuir a definir una estètica i un visual molt més complex que, a partir de les seves creacions, incorporarien referències a la història de la moda i de l’art.

Per exemple, la dissenyadora considerava la Wallace Collection de Londres una de les seves principals fonts d’inspiració. En conseqüència, trobaríem aquesta influència en dissenys inspirats en la cultura francesa del segle XVIII, com el vestit de núvia presentat a la col·lecció tardor-hivern de 1996. En aquesta peça, l’elegància rococó es combinava amb una estètica molt més fosca i provocadora.

De la mateixa manera, col·leccions com Pirate (1981) o Mini-Crini (1985) reinterpretaven siluetes dels segles XVIII i XIX, transformant corsets i faldilles voluminoses en peces contemporànies. Tanmateix, més endavant, durant la seva anomenada «era pagana», Westwood va ampliar el seu diàleg de la moda, connectant encara més amb el passat, i incorporant referències a la Grècia antiga i al patronatge clàssic anglès, com es pot observar a la col·lecció Harris Tweed (1987).

No obstant, aquesta legitimació també va generar una paradoxa; i és que una estètica creada per desafiar el sistema va acabar integrada en la indústria de la moda i, el que havia estat un símbol d’inconformisme, es transformava progressivament en un producte de consum i un signe de prestigi. És a dir, el carrer era substituït per la passarel·la.

Trobem un exemple d’aquesta paradoxa en alguns accessoris de la mateixa marca Vivienne Westwood. Moltes de les seves joies continuen utilitzant materials relativament senzills, com el llautó. Tot i que l’ús d’aquest material és coherent amb l’estètica punk, que tradicionalment valorava més el missatge i la provocació que no pas el luxe, aquestes peces es comercialitzen avui a preus elevats, fet que planteja una qüestió: què és exactament el que s’està venent? El material, el disseny, el missatge o el prestigi de la marca? Si en els seus inicis el punk qüestionava les lògiques del consum i de l’estatus social, la seva incorporació al mercat sembla haver-lo convertit en un nou signe de distinció.

Westwood va convertir el punk en art, però també va contribuir a la seva incorporació al mercat. Així, entre la revolta i la mercaderia, continua oberta una pregunta: pot la dissidència sobreviure a la comercialització?