Si bé, el valor cultural d’un lloc no pot deslligar-se del seu context, la seva percepció tampoc. Actualment, sembla que aquesta dinàmica és més l’excepció que no la norma, perquè, ja d’entrada, el valor s’ha relativitzat a la mirada de l’individu; allò que tradicionalment s’entenia a partir de la història i el sentit que li donava la comunitat, ha acabat per convertir-se en un àpat de consum immediat. Les darreres dècades han estat protagonitzades per una pujada exponencial del turisme fins a nivells que confirmen la premissa; segur que tant per gent del passat com d’ara resulten incompatibles amb la vida quotidiana. El fenomen de la turistificació, doncs, no és un fenomen invisible ni aliè a la discussió pública, però sí que encapçala les disputes més socials, quedant la mediació artística en segon lloc, i, per tant, deixant-se de banda l’impacte cultural que té l’arribada massiva d’estrangeria visitant.

La capital catalana és l’exemple quasi per excel·lència d’aquest canvi. Barcelona lidera Europa en experiències immersives i art digital des de la fi de la quarantena del 2020. Aquest creixement equival al percentatge de turistes que han anat passant per la ciutat és clar. Així, el boom turístic no ha esclatat solament als barris, sinó també a les oficines de gestió patrimonial en forma de superdemanda per l’entreteniment de les noves masses. En tot cas, abans d’insinuar algun cap de turc, cal conèixer bé el panorama del turisme per se per poder diferenciar-lo de quan és un problema. La visitació de llocs per la seva història, l’emblemàtica dels seus visuals o directament pel seu culte (sigui a la bellesa visible o la implícita), mai no ha estat en contra de la tradició, al contrari. En l’art romànic, per exemple, es venerava l’altitat de Déu perquè ell mateix es veia com a servidor del seu poble; al llarg de la història s’ha concebut aquesta admiració dels fidels com un inigualable tret de bellesa. Els camins de peregrinació beuen d’aquesta tradició inicial i sempre s’han centrat exclusivament en el treball que hi ha fins a arribar al final. El valor hi radica en el silenci amb què els peregrins segueixen la ruta, en com absorbeixen quasi místicament l’essència del passat mentre continuen la travessia i, en certa manera, acceptar que el significat no sempre es revela de forma instantània. En la traducció moderna d’aquests passatges, l’experiència del visitant ha deixat d’adaptar-se al seu nou context progressivament. Ja no interessa tant què es veu com la manera en què es veu, i sumant la massificació de viatgers, la idea d’empatitzar amb una obra com es feia abans es fa encara més llunyana.

Tornant a Barcelona, el seu recorregut per l’espai cultural s’assembla ben bé al trànsit per qualsevol altra oci: es compara, es valora, es consumeix i es comparteix. L’exposició ara és una experiència que competeix amb moltes altres, per això l’obra ja no ha de ser només interessant; ha de ser atractiva, accessible i, sobretot, memorable. Per tant, en aquest context, l’art corre el risc de convertir-se en una mena de fons visual. De la mateixa manera que un monument pot acabar reduït a una fotografia dins d’un itinerari turístic, una obra pot passar a ser simplement l’escenari d’una experiència personal. No és bogeria considerar-lo una desvirtut, ja que moltes de les imatges fetes en museus i exposicions al final mostren més l’experiència de la visita que no les mateixes obres. Les xarxes socials tenen molt a veure amb això, doncs, no han fet més que accelerar aquest procés; la seva lògica de constant producció ha separat el visitant de la visita, quedant com a protagonista de l’espai una lluita per la millor llum o perspectiva que es pugui capturar.

Davant la perillosa combinació de la cultura digital i la gran afluència turística, les institucions patrimonials han hagut de replantejar els seus processos de mediació cultural. El resultat? Que moltes exposicions comencen a concebre’s també en funció de la seva capacitat de generar imatges i circular a les xarxes. Això afecta inevitablement l’espai expositiu, ja que, si la seva eficàcia deixa de mesurar-se exclusivament pel seu discurs, el centre d’art deixa de funcionar únicament com a lloc de difusió i passa a ser gairebé una atracció turística. Potser és aquí on la turistificació és més palpable, no perquè totes les institucions hagin renunciat a la seva premissa original, sinó perquè moltes es veuen obligades a adaptar-se a noves expectatives. El consum cultural va de la mà del turístic, la rapidesa amb què es vol demostrar una vivència ve d’una necessitat d’enregistrar-la, no de compartir-la perquè s’hagi gaudit més o menys. Amb aquest ritme incansable, la cultura tendeix a estetitzar-se. No en el sentit que es torni més bella, sinó que cada vegada és més valorada per la seva aparença i el potencial visual, o sigui, una fetitxització artística.
Sembla que aquesta mena de culte a l’astigmatisme artístic (entendre menys com més ens apropem a l’obra amb el mòbil i no amb els ulls) ha vingut per quedar-se com una de les grans regles no escrites del nostre temps. La contemplació, que durant segles havia estat una forma natural de relacionar-se amb l’art, avui resulta una lentitud insuportable davant la promesa d’immediata satisfacció dopamínica que la tecnologia s’ha encarregat de facilitar-nos. Les expectatives del públic turístic creixen al mateix ritme que disminueix la seva capacitat de sorpresa, i les institucions patrimonials no tenen altre remei que especular amb aquesta dessensibilització.

Tanmateix, no caldria convidar tant al pessimisme. Al final, la qualitat acostuma a ser més discreta que la quantitat, però també deixa més empremta. Potser per això, recuperar la intimitat entre l’espectador i l’obra continua sent una esperança tan senzilla com recordar que mirar i observar no són exactament el mateix. I que la forma més profunda de viure una obra és concedint-li el seu temps.