La mostra obre amb testimonis de diversos adolescents parlant sobre la seva rutina quan surten de l’institut: una noia ens explica com va a treballar a una pizzeria, on li paguen per cada plat que elabora i renta, un altre noi està obligat a cobrar deutes després d’haver fet un pacte amb el dimoni. Davant d’aquest escenari l’espectador queda desconcertat: de què parlen exactament?

«La fàbrica transparent» segueix un discurs on es planteja com ha canviat la concepció del treball i del lleure, potser difuminant completament la frontera. S’introdueix aquesta idea amb la instal·lació de l’artista i comissari de l’exposició Marc Villanueva Mir «Quan sortim de l’institut s’encenen els llums», on adolescents parlen en primera persona sobre els videojocs amb què passen el temps. L’artista vol mostrar una de les maneres en què l’evolució del capitalisme s’infiltra en la nostra vida fora de l’horari laboral: un entreteniment principalment dirigit a menors d’edat funciona amb dinàmiques similars al treball, a vegades recreant-lo directament, sovint amb el que serien unes condicions d’explotació laboral.

La tesi parteix de la gravació dels germans Lumière de la sortida de treballadors d’una fàbrica de Lyon. Aleshores, la jornada laboral finalitzava amb el gest físic de fitxar. Ara, però, cada vegada és més difícil distingir quan som dins o fora de la “fàbrica” eines tecnològiques que sovint fan que no hi hagi un espai ni horari fix per la feina; com una fàbrica transparent. L’exposició dedica un espai a l’obra de Marta Azparren per fer visible la mateixa fàbrica, i mostrar com la tecnologia travessa la nostra vida també físicament, a més a més del pla simbòlic i psicològic. L’artista pren com a punt central els moviments repetitius de la fàbrica tèxtil i reprodueix i plasma aquests moviments mentre ratlla una planxa de ferro. L’obra també reprodueix el so que crea aquesta acció i, igual que el treball a la fàbrica, fa de la visita una experiència sorollosa. Quan vaig visitar l’exposició es trobava a Sabadell; un espai que cobra especial rellevància en una ciutat profundament marcada per la indústria tèxtil.

El concepte abstracte de l’entreteniment com a treball es materialitza en una de les obres centrals: un videojoc accionat fent picar claus angleses a diferents engranatges. L’obra sintetitza el missatge del fet que l’oci s’està convertint en una mena de treball no remunerat, incorporant esforç físic a una activitat inicialment passiva. A més a més, incorpora un algoritme que monitoritza els moviments del jugador, igual que fan les empreses quan interactuem amb les seves plataformes. Oferint temps, l’oci es converteix en una fàbrica de dades per les corporacions.

En un món on estem connectats perpètuament, Raquel Friera proposa l’avorriment i la no-productivitat com una acció radical a l’última sala de l’exposició. A «Sobre perder el tiempo» contracta a un actor per “perdre el temps” durant vuit hores, una jornada laboral. La gravació es projecta en una sala amb coixins que conviden a veure l’obra, creant un mirall entre l’espectador i l’actor.

«La fàbrica transparent» parteix d’una metàfora transgeneracional amb un punt satíric per fer una crítica cultural que admet múltiples capes de lectura tocant qüestions com la cabuda de la intel·ligència artificial a l’àmbit creatiu. Moltes de les obres interpel·len a l’espectador per generar una reflexió. L’exposició acaba obrint la possibilitat de crear realitats alternatives i repensar el futur i la nostra identitat al voltant de la tecnologia.