Fins fa no res, hem tingut a la ciutat de Barcelona l’oportunitat de gaudir de dues exposicions d’artistes provinents de zones devastades per guerres, revolucions i col·lapses institucionals, en què s’explora el pas del temps i els seus afectes en la memòria col·lectiva en el dolorós “durant” i el llarg “després”. Tot i treballar des de llenguatges diferents, totes dues exposicions rebutgen una concepció lineal de la història i proposen formes de relació amb el passat marcades per la fragmentació, la persistència i la tensió.

A Com pedres als palmells, brases i flama, exposició recentment conclosa al recinte de La Farga, la ruïna apareixia com un espai actiu. Els quatre artistes que hi participaven, Marianne Fahmy, Joyce Joumaa, Huda Takriti i Hasan Özgür, buscaven en la ruïna física de les restes materials i els paisatges erosionats els efectes que reverberen en el “després” de la tragèdia. Revoltes estudiantils sufocades, col·lapses econòmics i d’infraestructures, legitimació de narratives prefabricades o l’especulació com a ruïna del coneixement col·lectiu, el joc visual i sonor de recitals, documentals, càmeres estàtiques i collages de retalls t’envoltaven mentre avançaves. Evitant una lectura nostàlgica del passat, plantejava la ruïna com un lloc de confrontació política capaç d’exposar les fractures que sostenen els discursos oficials sobre patrimoni, història i identitat.

A Presoners de l’amor. Fins al sol de la llibertat, de Basel Abbas i Ruanne Abou-Rahme, encara visitable al MACBA, trobem una experiència més sensorial i anímica. A través de l’exploració de la resiliència dels antics presoners il·legals palestins i la relació que tenien amb la cançó i la poesia, aquests artistes palestins ressituen el que creiem saber i conèixer a base d’una narració desenfocada entre el passat i el present. Un joc de fragments visuals, sonors i textuals que alteren la percepció i interfereixen en el que creiem saber i entendre.

Totes dues treballen amb la memòria, la història i les temporalitats en direccions oposades. A l’exposició ja finalitzada, els artistes exploraven a través de la materialitat física del conflicte; a l’exposada al MACBA, es desplaça l’exploració cap a la memòria i la cultura. Totes dues, però, coincideixen en un gest essencial: negar la idea que el passat pugui quedar definitivament resolt. Ni la història apareix com una successió coherent d’esdeveniments, ni la memòria com un arxiu neutral. Allà on el relat oficial busca estabilitat i arxivar el passat, exposicions com aquestes insisteixen a fer preguntes, revisitar allò viscut i aprendre’n pel present i el futur.