Tot i desenvolupar-se en contextos diferents, les exposicions Arran de terra, d’Isabel Banal al Centre d’Art Contemporani de Vic, i Joc de criatures, de Rafel G. Bianchi i Margit Kocsis al Bòlit La Rambla (Girona), comparteixen una mateixa voluntat: construir una experiència expositiva que convidi l’espectador a participar activament en la producció de significat. A través de recursos espaials i materials diferents, ambdues propostes qüestionen la concepció de la sala d’exposicions com un simple contenidor d’obres i la converteixen en un eix actiu dins del discurs expositiu. D’aquesta manera, plantegen diferents formes de relacionar-se amb la memòria, el territori i l’experiència col·lectiva.

A l’exposició Arran de terra, Isabel Banal construeix una atmosfera visual vinculada als seus orígens i a la cultura popular. La mostra es compon de peces pròpies de l’artista i d’altres obres que estableixen un diàleg entre elles sense marcar una jerarquia determinada per l’autoria. La distribució de les mateixes genera un recorregut obert que obliga l’espectador a establir les seves pròpies connexions entre els diferents elements.

Les formes orgàniques, els materials senzills i els objectes de caràcter quotidià es converteixen en rastres d’una experiència més àmplia relacionada amb els orígens, el treball de la terra, el pas del temps i la memòria.

L’espai on es va exposar la mostra, ACVIC, contribueix de manera significativa a la percepció del relat. La llum neutra, el predomini de les tonalitats clares i l’absència d’un recorregut fix afavoreixen la contemplació pausada de les obres. L’exposició no imposa una única interpretació a l’espectador, sinó que el convida a construir la seva pròpia xarxa de relacions entre les peces. D’aquesta manera, Isabel Banal planteja un exercici d’atenció envers allò que sovint passa desapercebut: els sabers vinculats al territori i les formes de coneixement que emergeixen de la pròpia experiència quotidiana.

D’altra banda, Joc de criatures situa el visitant davant una iniciativa directa i participativa. La taula central esdevé el nucli conceptual de la mostra. Lluny de funcionar com un element aïllat, concentra les estratègies participatives que defineixen el projecte i estableix un pont entre les imatges de les parets i l’acció dels visitants. El joc deixa així de ser una temàtica representada per convertir-se en una experiència activada pel mateix espectador.

L’espai del Bòlit La Rambla condiciona aquesta experiència. Ho fa per mitjà de la foscor ambiental de la sala i de la il·luminació focalitzada, que dirigeixen la mirada cap a les obres exposades i generen una atmosfera immersiva. A diferència de l’obertura que caracteritza ACVIC i la proposta d’Arran de terra, en aquest cas el recorregut es concentra al voltant de l’eix central, la taula, que articula les relacions entre la resta de peces.

La comparació d’aquests dos espais i de les seves respectives peces expositives posa de manifest dues maneres d’entendre la participació. En el cas d’Arran de terra, la implicació de l’espectador es produeix a través de la contemplació, l’associació i la memòria. En canvi, Joc de criatures materialitza la participació a través d’una acció física basada en la manipulació dels elements expositius. Malgrat aquestes diferències, ambdues propostes reivindiquen un model d’experiència artística que requereix temps, atenció i implicació.

En un context cultural i social marcat pel consum d’imatges, exposicions com Arran de terra i Joc de criatures defensen formes de relació més actives amb l’art contemporani. Una ho fa des de l’arrelament al territori; l’altra, des de la capacitat transformadora del joc. En tots dos casos, l’espai expositiu deixa de ser un simple contenidor per convertir-se en una eina fonamental de producció de significat.