L’última exposició de La Pedrera, ‘Els nabís: De Bonnard a Vuillard’, deixa clara la seva proposta abans de travessar l’entrada: el mateix títol és una declaració d’intencions, conscís del que veurem. L’elecció de Bailarines de Pierre Bonnard com a imatge principal de l’exposició no podria ser més encertada: ambdos elements són una síntesi visual que anticipa ‘l’essència’ que hi trobarem. 

El que més destaca de la mostra és l’encert de la seva ambientació. L’exposició respira l’atmosfera de la modernitat parisenca de finals del segle XIX que caracteritza el grup dels nabís (potser per la col·laboració amb el Musée d’Orsay), tant en la selecció de les obres com en la construcció del relat, impregnat d’aquell París bohemi i artístic previ a les avantguardes. Aquest relat es construeix a partir de les pràctiques artístiques dels nabís, presentats com una “societat secreta” d’artistes amb inquietuds comunes, però amb estils heterogenis.

Recórrer la mostra recorda, en certa manera, a fullejar El pintor de la vida moderna de Baudelaire. No perquè hi hagi una referència directa, sinó pel fet que moltes de les preocupacions que travessen l’assaig semblen materialitzar-se a les sales, fent que aquella marcada estètica moderna de Baudelaire esdevingui una presència immaterial a cada espai.

Per reforçar encara més l’ambientació del París bohemi, hi ha una gran quantitat d’elements contextuals, com ara material audiovisual o estampes ukiyo-e, que complementen el recorregut i contribueixen a generar una atmosfera envoltant. Aporten context sensorial, però no necessàriament noves perspectives de lectura. La clau del discurs recau clarament en els olis sobre tela.

L’exposició també dialoga de manera natural amb el context modernista del mateix edifici. A més, l’estructura oberta i connectada de La Pedrera, que conserva la seva lògica residencial museïtzada, afavoreix un recorregut fluid que integra els diferents àmbits temàtics i ofereix una visió conjunta de la mostra.

Discursivament, l’exposició respon a un model marcadament tradicional de les institucions de les arts, com el mateix MNAC. S’articula a partir d’un tema central, els pintors nabís, i desenvolupa un recorregut basat en la contextualització històrica, la perspectiva tècnica i artística, i l’anàlisi formal d’aquest grup. De fet, la mostra se centra clarament en la seva voluntat didàctica més que no pas en la generació de debat; no et plantejarà preguntes, sinó que t’oferirà respostes. Les obres s’organitzen per reforçar una narrativa coherent del grup, integrant les seves divergències dins d’un mateix discurs. D’aquesta manera, també aporten cohesió a aquest grup “secret”, malgrat les seves evidents diferències.

Això es fa encara més visible si ens fixem en els àmbits temàtics. Encara que es vulgui adoptar una temàtica comuna per a les peces de cada sala, la diferència estilística és tan gran que fa la impressió que desborden el marc temàtic, com si hi faltés una contextualització més profunda d’aquesta singularitat. És com contemplar una panoràmica dels llenguatges visuals que desembocarien en les avantguardes del segle XX (que recorden Matisse, Seurat o fins i tot, Dalí).

Tot i que aquest estil pictòric no sigui novetat en l’escena barcelonina, una visita a aquesta mostra enriqueix la nostra perspectiva gràcies a aquesta ‘heterogeneïtat’ del relat ocult. La cita de Baudelaire, «La modernitat és allò transitori, allò fugaç, allò contingent», defineix perfectament la voluntat d’aquesta exposició.