La impactant escultura antropomòrfica de tres metres d’alçada, composta per un munt heterogeni d’elements, presideix l’últim espai del recorregut. (Almost) all my dead mother’s beautiful things està modelada per una gran varietat de pertinences (la bellesa o no de les quals resulta del tot subjectiva), com vestits, pintures, estàtues, retrats, mobles, plats i olles, calçat, llibres, ornaments, etc. De fons, s’hi pot sentir la veu de l’artista novaiorquesa que s’identifica com a Narcissister, explicant records d’infantesa: «I remember finding my parents’ Joy of Sex book and climbing high to the top shelf to find it and her diaphragm in a drawer…”, mentre s’observa aquesta aglomeració de (quasi) tot el que la seva mare posseí i gaudí al llarg de la vida. Ara són objectes vells i usats i, per això mateix, mancats d’atractiu.

Aquesta instal·lació és solament una de les obres que presenta El culte a la bellesa, al CCCB, del 21 de maig al 8 de novembre de 2026. Janice Li, investigadora i docent, havia comissariat The Cult of Beauty a la Wellcome Collection de Londres el 2023. Aquesta exposició s’ha portat a Barcelona i s’ha adaptat i expandit a través de les comissàries Blanca Arias, artista i mediadora, i Júlia Llull, historiadora de l’art i activista feminista.

L’exposició és col·lectiva, amb aportacions de diversos autors, com William Hogarth, Angelica Dass o Juno Calypso, ja presents a The Cult of Beauty, i creacions noves, per exemple, del Colectivo Ayllu o de Xcessive Aesthetics, i obres d’artistes del nostre país, com Isidre Nonell o Colita.

La mostra es presenta ben estructurada en un itinerari unidireccional que s’ordena en tres apartats diferenciats: I. Els ideals de la bellesa, II. La indústria de l’autoimatge i III. La bellesa de la carn, desbordant el cànon. Cadascuna de les tres seccions presenta una coloració pròpia, tant pel que fa a les parets o les cartel·les com a la il·luminació: vermella, verda i blanca; tot un encert que ajuda a subratllar l’atmosfera emocional de cada àmbit. Al seu torn, els tres grans apartats se subdivideixen en tres subapartats, cadascun amb el seu títol i tema propi. La mediació, molt completa i detallada, es presenta en català, castellà i anglès.

El culte a la bellesa, curulla d’objectes, obres d’art, documents i instal·lacions, fins i tot cabells i teixits humans o olors, qüestiona què significa i què ha significat la bellesa humana al llarg del temps i al món actual, per a diferents comunitats, especialment les dels marges; una bellesa, la seva, massa ignorada sinó directament rebutjada. El color de la pell, l’edat, les mesures del cos i l’orientació sexual han estat i són un hàndicap si no s’adeqüen al cànon imperant a Occident.

Contemplar, sentir i tocar el que presenta la mostra és sotmetre’s a un devessall de sensacions i d’experiències que porten a preguntar-se per què trobem bella una persona i no bella una altra. Així mateix, l’exposició ens fa adonar, com mostren productes de cosmètica ja de l’antic Egipte, de la cerca mil·lenària i constant d’agradar. I que agradar remet a adaptar-se a la norma que ha imperat en cada moment i lloc, i a rebutjar el que se n’aparta, l’estètica d’uns marges dels quals el feminisme, l’antiracisme i el moviment LGTBIQA+ denuncien la marginació i malden per reivindicar, valorar i estimar. La bellesa és una construcció històrica, social i política, i no quelcom natural, absolut, objectiu o immutable.